L’estructura, les parets i els sostres del local han d’oferir una estabilitat i una resistència al foc que depenen de l’alçària de l’edifici on se situen. El mínim és R90/EI90, la qual cosa significa que les estructures portants han d’aguantar 90 minuts l’acció del foc sense col•lapsar-se, i que les parets, els terres i els sostres han de fer el mateix amb el pas de flames, gasos i calor. El terme E fa referència a la capacitat d’un element separador per a evitar el pas de la flama i els gasos, i el terme I es relaciona amb la capacitat per a evitar la transferència de calor.

El local ha de constituir el que s’anomena un sector d’incendi diferenciat respecte de la resta de l’edifici. D’aquí es dedueix que, de vegades, calgui aplicar revestiments addicionals per a protegir estructures i tancaments. Aquest revestiment protector rep el nom de protecció passiva, perquè no actua per a apagar el foc, sinó per a evitar que es propagui a altres sectors d’incendi. També cal evitar que es propagui el foc des de les obertures del local cap a unes altres de l’edifici, per a la qual cosa es defineixen unes regles geomètriques de distàncies.

Les accions en matèria contra incendis cobreixen la part passiva, però també cal prendre mesures actives: fins als 500 m2 de superfície només és exigible un extintor d’eficàcia 21A 113B a menys de 15 metres de qualsevol origen d’evacuació; i a partir de 500 m2 cal tenir boques d’incendi equipades (BIE) de 25 mm.

Altres mesures actives i passives que poden ser exigibles en un bar o restaurant es localitzen a la cuina: les cuines dels establiments de restauració es consideren locals de risc especial quan la potència dels equips de cocció supera els 20 kW. Això ocorre només que tinguem més d’un equip de gas: amb una petita planxa de gas i una fregidora de 2 x 4 litres estem pràcticament en el límit. Els litres de les fregidores compten com 1 kW.

Les cuines que tenen una línia d’equips de cocció que supera els 20 kW de potència calorífica passen a ser un local de risc especial d’incendi per a la norma. Perquè abandoni aquesta classificació, s’hi ha d’instal•lar un sistema d’extinció automàtic que cobreixi els equips de cocció (se situen ruixadors en el perímetre de la campana llestos per a descarregar un agent extintor).
L’alternativa és mantenir-se en el rigor d’aquesta classificació, fet que obligaria a interposar vestíbuls d’accés a la cuina per mitjà de portes tallafocs (el típic vestíbul de pàrquing d’accés a les escales), poc pràctic.
Les cuines que sobrepassin els 20 kW de potència de cocció, a més d’instal•lar el sistema d’extinció automàtic, han de tenir ventiladors extractors capaços d’evacuar fum a una temperatura elevada de manera sostinguda (classe mínima F40090, capaços d’extreure gasos a 400 ºC durant 90 minuts) i un conducte d’extracció (xemeneia) que tingui una resistència al pas de flames, calor i gasos de 30 minuts (EI30) si recorre l’interior de l’edifici, o si passa a menys d’1,5 m de finestres, balcons o buits aliens quan discorre per façanes o patis interiors.

Els revestiments dels locals de concurrència pública no poden ser de qualsevol naturalesa. Cortinatges, catifes, parquets, entapissats, papers… són tots revestiments i, per una qüestió de seguretat interior, s’han identificat les propietats considerades perilloses en un material per la seva reacció davant del foc. Així, s’han establert una sèrie de classes per a classificar-los (A1, A2, B, C, D, E, i F), que valoren propietats com la velocitat de propagació, la capacitat per a produir calor, la producció de fum o la durada de la flama, entre d’altres.

No s’ha de confondre la reacció al foc amb la resistència a aquest: tret que comparteixen el foc, en tota la resta són conceptes diferents. Per a la reacció al foc, el requisit general és que els revestiments de sostres i parets han de tenir una classe C-s2, d0, i els revestiments del terra, una classe EFL. Els paràmetres addicionals (S2, d0) aporten restriccions afegides, mentre que el terme FL fa referència al fet que es tracta d’una classe de revestiment del terra.

Legalment no es pot fer servir un revestiment que no tingui una classe de reacció al foc igual o millor que l’exigida, tret que el total dels revestiments no superi el 5% de les parets, dels sostres o dels terres, depenent de la ubicació.

Per a demostrar que un material té una classe de reacció determinada al foc no hi ha més opció que fer un assaig, sobretot si el seu producte consta de més d’un material, cosa que no tots els fabricants duen a terme, encara que s’hauria de fer si l’ús previst és acabar formant part d’un local o d’un habitatge. Hi ha un bon conjunt de materials genèrics als quals la legislació ja ha assignat una classe coneguda, i no és necessari assaig. Amb la resta de materials, seria exigible el lliurament d’un informe d’assaig del producte i fins i tot un certificat de col•locació del revestiment. Que ho demanin o no, depèn del criteri de l’ajuntament.

Un altre àmbit que cobreix la seguretat contra incendis és l’evacuació del local en cas d’incendi. Els locals amb una única sortida no poden tenir cap recorregut d’evacuació que superi els 25 m. Els recorreguts d’evacuació comencen des de qualsevol origen d’evacuació i finalitzen en una sortida, de manera que per a aplicar correctament aquest requisit cal estar familiaritzat amb aquests conceptes. Són nombroses les circumstàncies que es poden trobar en la realitat arquitectònica de les nostres ciutats.

Amb dos o més sortides alternatives, els recorreguts d’evacuació admissibles s’allarguen fins als 50 m. Però cal subratllar això d’“alternatives”, ja que no serveix de res tenir una sortida prop de l’altra. S’ha de consultar en cas de dubte.

Als locals amb més ocupació és important l’apartat dels amples de pas: escales, portes i passadissos. El mínim necessari és, respectivament, de 0,8, 0,8 i 1 m, però a partir de 50 persones aquests valors comencen a augmentar.

Les portes dels recorreguts d’evacuació previstes per a evacuar més de 50 persones s’han d’obrir amb l’eix de gir en el sentit de l’evacuació (cap enfora); així, alguns ajuntaments incorporen en les seves ordenances que tots els locals disposin la porta d’accés perquè s’obri d’aquesta manera. Això obliga a endarrerir la porta, creant un vestíbul previ perquè el seu escombratge no sobrepassi el pla de la façana.