En el Codi d’Accessibilitat de Catalunya s’estableix que els locals de més de 50 places han de disposar d’un itinerari adaptat, serveis adaptats, mobiliari adaptat i escales adaptades. Això implica rampes d’accés amb pendents inferiors al 12%, serveis higiènics amb 1,5 m de circumferència lliure d’obstacles, sistemes d’assistència en sanitaris, etc.
Alguns ajuntaments, encara que pocs, amplien els requisits d’accessibilitat o fins i tot els estenen a qualsevol tipus d’activitat de concurrència pública sense que importi l’aforament. Per exemple, a Vilafranca del Penedès tots els bars/restaurants han de tenir una cambra higiènica adaptada, i itineraris adaptats.
L’ocupació d’una activitat es calcula classificant les diferents superfícies segons l’ús: menjador, zona de bar, rebedor, reretaulell, serveis higiènics, magatzem, etc. Després, a cada superfície, segons l’ús, li hem d’assignar una densitat d’ocupació el criteri de la qual s’extreu del Document bàsic de seguretat contra incendis del Codi Tècnic de l’Edificació (DB-SI), llevat que les ordenances municipals n’estableixin un altre.
A tall d’exemple, la superfície del menjador (taules) s’ha de dividir entre 1,5 per a deduir l’ocupació; la zona de bar, entre 1; la dels serveis higiènics, entre 3, etc.
L’aforament és la suma de persones assignades a les zones d’ús públic. Per a calcular-lo, en alguns municipis com el de Barcelona també compten les places de la terrassa d’estiu. De manera que és fàcil trobar bars amb un aforament interior de 34 persones, a fi de reservar-se’n 16 per a col•locar 4 taules a la terrassa. A més, cal tenir en compte que la capacitat dels serveis higiènics ha de duplicar-se a Barcelona si l’aforament interior supera les 50 persones. Això també es demana en el Reglament d’espectacles (2 lavabos i 4 cabines, article 47), i seria aplicable en qualsevol municipi.
Un altre capítol independent i paral•lel a l’aplicació del Codi d’Accessibilitat de Catalunya, que té un àmbit d’aplicació limitat i generalment conegut, és el relatiu a l’aplicació dels requisits d’accessibilitat que conté el Document bàsic de seguretat d’ús i d’accessibilitat del CTE (DB-SUA).
El “problema” per al promotor se suscita en els locals que no superen les 50 persones d’aforament, ja que els requisits d’accessibilitat que conté el capítol 9 del DB-SUA no estableixen mínims d’aforament. De manera que, si el DB-SUA és exigible, caldria complir els requisits d’accessibilitat en tots els bars i restaurants, sense que importés el seu aforament. Per a ser precisos, i en relació amb els lavabos, qualsevol activitat on sigui exigible disposar de serveis higiènics per alguna disposició legal de compliment obligat, hauria de tenir-ne almenys 1 d’accessible.
Hi ha alguns ajuntaments que exigeixen l’aplicació del DB-SUA per a obtenir noves llicències d’activitat, però cal indicar que no és tan clara l’aplicació en tot allò que no és objecte de reforma (si no hi ha obra). Els tècnics municipals que exigeixen el seu compliment ho fan, en els casos que hem pogut comprovar, pel reflex automàtic d’assumir tots els requisits continguts en el CTE, sense suport normatiu municipal. Uns altres ajuntaments, com el de Barcelona, no exigeixen l’aplicació del DB-SUA9 si no hi ha obres de reforma, i validen equipaments ja construïts.
Per a aclarir tota aquesta confusió, des de la Generalitat s’han posat en marxa unes taules anomenades TAAC, que ja hem vist, que tenen com a objectiu harmonitzar la interpretació dels requisits legals en matèria d’accessibilitat. Disposen d’un apartat web on van publicant les seves conclusions en forma de documents, en els quals es relaxa la desproporció d’alguns requisits continguts en el DB-SUA9 en locals de poc aforament (menys de 50 persones).
Cal indicar que la legislació en aquesta matèria a Catalunya està en procés de reforma i que ja circula un avantprojecte de la Llei d’accessibilitat.
Els usos, superfícies, alçàries i lavabos en bars i restaurants
Les ordenances municipals poden establir superfícies mínimes per a determinats recintes d’ús en restauració. Es regulen superfícies de menjador, cuines, magatzems, o la superfície total, depenent d’on vulguem obrir el negoci.
A Barcelona, els requisits de superfície per a establiments de restauració són els següents:
- Magatzems: mínim un 5% de la superfície útil del local amb un mínim de 4 m2
- Cuines de restaurants: mínim 10 m2
- Menjador en restaurants: mínim 20 m2
- Cambra de residus: segons la circular de residus de Barcelona
- Superfície mínima total: segons el pla d’usos
També hi ha ajuntaments que estableixen dimensions mínimes per als recintes que contenen el vàter, generalment 1,2 x 0,9 m2. A Barcelona no estan limitats, llevat que un d’aquests ha de ser accessible.
Un altre paràmetre geomètric que cal vigilar és l’alçària lliure dels espais del local. En zones d’ús permanent (àrees de públic o privades d’ús regular), l’alçària mínima és de 2,5 m, i en les d’ús transitori (magatzems, serveis higiènics, cambres de residus, etc.) podem reduir-la fins a 2,1 m. Aquests límits són superiors en uns pocs municipis, per exemple a Vilafranca i a Sabadell, on demanen 2,8 i 2,3 m respectivament.
Els bars i restaurants han de tenir serveis higiènics a la disposició del públic i l’accés als recintes que contenen els vàters s’ha de realitzar a través d’un vestíbul previ (accés indirecte). La dotació mínima de serveis higiènics es defineix explícitament en les ordenances d’alguns municipis, i recentment en el Reglament d’espectacles (DC112/10). Aquesta regulació s’estableix sempre a partir del paràmetre d’aforament: com més clients, més banys.
Segons l’article 47 del DC112/10 (a Catalunya), la dotació dels serveis higiènics de bars i restaurants ha de ser la següent:
- Fins a 50 persones d’aforament: 1 lavabo i 2 cabines
- De 51 a 150 persones: 2 lavabos i 4 cabines
- De 151 a 300 persones: 2 lavabos i 6 cabines
La dotació exigida per les ordenances municipals pot ser diferent. En cas de dubte, el millor és preguntar.
Cadascuna de les cabines amb vàter ha d’estar ventilada. Com a ventilació natural s’accepta una finestra practicable en un espai exterior. Normalment això no és possible, i per això els locals estan preequipats amb un conducte que, a manera de xemeneia, condueix l’aire extret dels banys cap a la coberta, perquè es dispersi on ningú no pugui olorar-lo. L’aire s’impulsa normalment amb petits extractors zenitals, encara que hi ha tècniques menys sorolloses i efectives. No hem d’oblidar deixar entrar aire al recinte del vàter (raspallant les portes o col•locant-hi reixetes).
