Abans de començar a parlar de pagaments, estarà be conèixer les diverses lleis que estan en vigor i regulen aquests temes. La més destacada es la Llei 15/2010 denominada “Llei de morositat” que modifica la Llei 3/2004 “la llei de l’emprenedor” marca els paràmetres en relació als pagaments a proveïdors.

La llei obliga a no dilatar els pagaments a més de 30 dies per a productes frescos o peribles, o a 60 els no peribles. No admet la realització de acords entre les parts per a un termini superior. Aquesta al seu torn indica que els dies computen després del lliurament de la mercaderia i no des de la data de la factura.

A més la llei assenyala que el proveïdor té dret a cobrar una quantitat fixa de 40 euros per factura, més els interessos sobre el deute i els “costos de cobrament degudament acreditats” quan no es pagui en el termini màxim fixat. El objectiu de la llei és impedir que l’empresa obtingui, una liquiditat addicional a costa del proveïdor.

Des del punt de vista financer, cal tenir en compte que com a restaurant cobrem les vendes al comptat i en alguns casos a compte (en formalitzar la reserva). Per tant, el termini de pagament que establim amb els proveïdors, pot considerar-se finançament. Podríem matisar-ho, en els casos de les compres que s’inventarien, les que resten “improductives” durant un llarg període, com pot ser els productes del celler o els de llarga conservació.

El fet de posposar el pagament de una determinada compra durant un temps, que com em dit, pot ser de 30 a 60 dies, no deixa de ser un crèdit que ens fan els nostres proveïdors. Ja que ens ofereixen un marge de carencia, al no haver de desemborsar els diners de forma immediata, ens permet disposar dels productes demandats, sense assumir immediatament el cost del producte, que serà abonat una vegada el comensal ens pagui a nosaltres pel servei i/o oferta gastronòmica realitzada.

Si el nostre restaurant o espai gastronòmic funciona correctament i genera un bon marge, on el cobrament als clients es produeix en general abans que el pagament als proveïdors, el finançament no hauria de ser necessari.

Hem de considerar que el fet de ajornar els pagaments, no ens pugui perjudicar a nivell de preu que paguem per aquests productes. Hem de tenir en compte que els proveïdors repercutiran el cost del seu finançament bancari (perquè ells si van a pagar abans de cobrar) al preu de venda, la factura de nostra comanda.

En altres nivells o sectors. les empreses utilitzen aquest marge operatiu o sigui l’import líquid que encara resta als seus comptes, per a fer inversions en l’immobilitzat. És una practica molt perillosa comptar amb aquest finançament per realitzar compres d’inversió que signifiquin un import major al circulant de l’empresa.

D’altra banda hi ha proveïdors que ofereixen descomptes per ràpid pagament, si es disposa de liquiditat és una bona oportunitat per augmentar el benefici a través del producte, ja que obtenim el mateix producte a un cost més baix.

A manera resumida destaquem les premisses a tenir en compte a l’hora de pagar als nostres proveïdors:

• El finançament amb els proveïdors no hauria de ser necessària si el restaurant produeix marge.
• La llei ens obliga a no dilatar els pagaments a més de 30 dies per a productes frescos o peribles, o a 60 en no peribles.
• Podem plantejar-nos el finançament amb els proveïdors si aquesta és positiva. Mentre no repercuteixi en els preus de compra .
• Hem de negociar una política reguladora de pagaments per assegurar-nos el millor producte i una regularitat en el servei.
• No recorrerem a el finançament dels proveïdors per realitzar inversions d’immobilitzat.

Gabriel Bartra
Coordinador de contingut i educació de elBullifoundation