Les activitats de restauració, com qualsevol altra activitat, no han de provocar en el veïnat un nivell d’immissió de soroll per sobre del límit legal. Aquests límits s’estableixen en el Decret 176/2009, que desplega la Llei de protecció contra la contaminació acústica, i generalment també en les ordenances municipals (encara que no sempre coincideixen).

L’avaluació de l’impacte acústic de bars i restaurants (i d’altres activitats també) es divideix en 2 apartats:

• Avaluació del soroll en l’ambient interior: el soroll que es transmet per la mateixa estructura de l’edifici, i que va del local en qüestió a l’habitatge més afectat, generalment l’habitatge del primer pis, encara que l’afrontació més difícil d’aïllar és la lateral. Per això les afrontacions laterals d’activitats de restauració amb habitatges estan prohibides en alguns municipis, i també en determinats districtes de Barcelona.
• Avaluació del soroll en l’ambient exterior: el soroll que l’activitat genera en l’ambient exterior, normalment perquè tenim instal•lats equips a l’exterior del local, ja sigui de climatització i/o caixa de ventilació. Menys freqüents són els problemes d’aïllament façana.

El nivell de soroll que una activitat pot provocar tant en l’ambient exterior com en l’interior (habitatges) depèn de la ubicació que tingui i de la franja horària. El nivell de soroll interior depèn exclusivament de la franja horària, encara que es poden trobar ordenances de municipis que també distingeixen entre zones geogràfiques (es pot fer més soroll si el local és en una zona amb més soroll de fons).

Les administracions han dut a terme un treball ardu els últims temps amb la creació de mapes acústics de les zones urbanes; així, s’han elaborat els anomenats “mapes de capacitat acústica”. Si observem el mapa de la nostra ciutat, podrem veure en quina zona acústica és el nostre local, i d’aquí podrem deduir el màxim nivell d’immissió acústica que la nostra activitat pot produir a l’exterior.

Els límits de soroll establerts per la legislació per a soroll interior són pràcticament al llindar de l’orella humana: si el veí es queixa pel soroll, i al seu dormitori se sent clarament la remor de l’activitat, no tinguis dubtes que és per sobre del límit permès. A més, els procediments d’anàlisi dels resultats introdueixen penalitzacions per excés de components de baixa freqüència, o la presència de tonals emergents, de manera que la mitjana del nivell de soroll pot ser apte, però no així després d’aplicar-hi penalitzacions.
S’ha de distingir entre l’emissió, que és el soroll produït per l’activitat i mesurat dins del local, i la immissió, que és el soroll provocat per l’activitat i mesurat a l’habitatge del veí afectat (generalment, al dormitori).

Tècnicament hem de dur a terme mesures en matèria d’aïllament acústic sempre que es prevegi que l’activitat superarà els límits legals d’immissió acústica. Com menys soroll generem, menys haurem d’aïllar, i com millor sigui l’aïllament, més soroll podrem fer.

Quan es projecta una nova activitat de restauració, no hi ha manera de saber quin nivell de soroll emetrà, i per això cal partir d’un valor estimat que generalment s’assumeix en 85 dBA. Si tenim en compte que el nivell d’immissió en horari nocturn és de 25 dBA, la resta de tots dos dóna una xifra orientativa de 60 dBA (aïllament brut).

Un aïllament de 60 dBA és realment molt notable, ja que el DBHR del Codi Tècnic de l’Edificació exigeix 55 dBA (DnTA, ajustat al temps de reverberació de la sala receptora) entre local i habitatge. El més normal és que un local buit d’obra nova als baixos d’un edifici d’habitatges tingui un aïllament que no arribi als 55 dBA, sobretot si els blocs de formigó del forjat no s’han segellat amb una bona capa de guix, o no s’hi ha col•locat algun revestiment que ho faci impermeable.

Alguns ajuntaments distingeixen entre grups d’activitats atenent el seu nivell d’emissió: és el cas de Barcelona, i el de tots aquells que han actualitzat les seves ordenances obsoletes sobre soroll seguint el model d’una ordenança com la de la Diputació de Barcelona. Les activitats de restauració en aquests grups se situen entre el grup III i el IV, i el rang d’emissió va de 80 dBA (límit inferior del grup IV) a 89 dBA (límit superior del grup III).

El cas de Barcelona

• En el grup IV hi ha les activitats de restauració amb equips de reproducció sonora i televisors que no superen els 78 dBA a 1 metre de distància, i que tenen un nivell d’emissió a l’interior del local que no arriba als 85 dBA. El rang va de 80 a 84 dBA.
• En el grup III trobem les activitats de restauració amb equips de reproducció sonora que sí que superen els 78 dBA, i en els quals s’ha d’instal•lar un limitador registrador homologat per l’Ajuntament, que garanteixi que no se superen els límits d’immissió en recintes aliens adjacents (habitatges o altres activitats), i que no se supera el límit de 89 dBA a l’interior del local (suma del soroll provocat per equips i persones).

Els requisits municipals per a demostrar que la nostra activitat és dins de la llei en termes d’impacte acústic són bastant diferents entre municipis. L’ajuntament més exhaustiu de tots és el de Barcelona, i el seu rastre és seguit per la resta de consistoris de l’àrea metropolitana. A mesura que ens allunyem de Barcelona, els controls són més relaxats, amb alguna excepció.

El criteri a Barcelona és comprovar tot allò que sigui susceptible de sobrepassar els límits, i que ho faci una entitat independent, alguna de les entitats de prevenció de la contaminació acústica (EPCA) acreditades per la Generalitat. La comprovació bàsica és l’aïllament acústic aeri normalitzat a soroll rosa (DNTA) amb els recintes adjacents més sensibles, si n’hi hagués (si és una edificació aïllada, llavors no), i a criteri de l’avaluador, efectuar alguna prova d’immissió acústica, que consisteix a comprovar l’impacte acústic dels equips en recintes aliens. Per exemple, un cas molt freqüent és tenir un bon aïllament entre la zona pública i el dormitori de l’habitatge superior (perquè s’ha aïllat), però tenir problemes amb el soroll de la campana d’extracció, o amb el compressor d’una cambra frigorífica. Les comprovacions també es realitzen amb els equips exteriors, encara que en aquest cas no tenim recinte sensible, sinó buits aliens sensibles a aquest soroll: finestres, patis o balcons. En aquest cas es tracta de no superar els límits d’immissió a soroll exterior que obtenim del coneixement de la classificació de l’emplaçament en el mapa de capacitat acústica, i de l’aplicació de la franja horària assignable.

He d’aïllar el local? N’hi haurà prou de col•locar un fals sostre acústic?

La resposta a aquestes preguntes dependrà de l’ajuntament, de les característiques acústiques de l’edifici, de la relació geomètrica entre el local i el veí més proper i del tipus d’activitat de restauració que es vulgui implantar. És a dir, no cal aïllar sistemàticament, sinó el que sigui necessari per a garantir que no se superen els nivells d’immissió admissibles en l’habitatge del veí, i que l’aïllament del local satisfà les exigències municipals (si n’hi ha).

Molts problemes d’aïllament d’alguns bars i restaurants no tenen a veure amb les característiques del forjat, sinó amb l’existència de ponts acústics entre el local i l’habitatge afectat. De la mateixa manera que l’aïllament acústic d’una finestra no es percep fins que no es tanca per complet, poc serveix qualsevol millora fins que no s’ataquin les vies de propagació principals. La via de propagació principal són els buits d’instal•lacions que recorren els edificis de dalt a baix: el so es propaga per aquests buits, de vegades ajudat per xemeneies metàl•liques que actuen ressonant en un buit que la majoria de vegades no s’ha tractat amb cap material fonoabsorbent. En una prova d’aïllament, la campana d’extracció farà honor al seu nom i s’encarregarà de transmetre els sorolls a la xemeneia. Tot això és perfectament evitable sense gastar gaires diners.

Per a aïllar un local de restauració de l’habitatge superior, cal actuar sobre les vies de propagació principals. Una vegada eliminats els ponts acústics, el candidat següent és el forjat (el sostre). Actuar sobre el forjat elevarà significativament l’aïllament del local, però arribarà un punt en què no obtindrem millores significatives, i per a augmentar-ho encara més caldria actuar sobre les parets (el candidat següent), i especialment les parets que es troben amb el forjat en els punts de la planta superior dels quals volem aïllar el local. És a dir, amb l’aïllament hem d’actuar on fa falta i amb equilibri. I això no es pot fer d’una altra manera que no sigui mitjançant experiments in situ: orientant un altaveu cap a cada paret i cada sostre, i prenent nota de la immissió a l’habitatge amb un sonòmetre, es pot determinar grosso modo l’aïllament de cada via de propagació, i a partir d’això decidir quina intervenció procedeix en cada cas.

Probablement t’hauràs quedat amb dubtes en alguns conceptes esmentats, com l’existència d’una A majúscula al costat dels dB, o amb el concepte de “to” (freqüència). Per a aquestes qüestions i d’altres, et remetem a una de les millors guies que s’han escrit sobre aïllament acústic disponible a Internet: Fonaments d’acústica, de Josep Solé.